[5 pàgines] Article de Stephen Batchelor aparegut al número de Tardor 2012 de la revista Tricycle. És un molt bon escrit per fer-se una idea sobre què és el budisme secular o, almenys, quina n’és la visió de Batchelor.
Sóc un budista secular. He trigat anys a “sortir de l’armari” per complet i encara sento una molesta inseguretat, un lleuger halo de traïció en declarar-me en aquests termes. Com a budista secular, la meva pràctica tracta sobre com respondre de la manera més sincera i urgent possible al sofriment de la vida en aquest món, en aquest segle (el nostre saeculum) en què ens trobem ara i en què es trobaran les futures generacions. Més que assolir el nirvana, veig el propòsit de la pràctica budista com el continu florir de la vida humana aquí a la terra en el marc ètic del camí òctuple. Donats els coneixements existents sobre l’evolució biològica dels éssers humans, l’emergència del llenguatge i de la consciència d’un mateix, la sublim complexitat del cervell i la integració d’aquestes criatures en la fràgil biosfera que envolta aquest planeta, no aconsegueixo comprendre com després de la mort física pot haver-hi continuïtat de qualsevol consciència o jo personal, impulsada per la implacable força dels actes (karma) comesos en aquesta o prèvies vides. A molts –potser a la majoria– dels meus coreligionaris, aquesta confessió els conduiria a preguntar: “Llavors per què, si no creus en aquestes coses, et segueixes considerant budista?”


Hace 2600 años, Siddhattha, heredero del clan Gotama que reinaba en Sakya en el norte de la India, se traumatizó por la realidad de la enfermedad, la vejez y la muerte. A la edad de 29, abandonó su vida privilegiada y las supersticiones devotas de la institución religiosa bramánica para afrontar esta angustia, inicialmente tomando la vía de escape de las absorciones meditativas. Practicó durante seis años con diversos maestros, dominando todo lo que le enseñaban; pero con el tiempo se dio cuenta de que sólo ofrecían una evasión temporal. Rechazando esos métodos, buscó una manera de ocuparse de la ansiedad pero continuando viviendo entre la gente.